jueves, 31 de mayo de 2012

Quinta del 98

Ja no son tan infantils, no......... l'any que ve, cadets.
      Els meus xiquets, aquells amb qui vaig començar com a delegat allà per l'any 2004, han acabat la seua segón temporada d'Infantils. Enguany han sigut onze, pero només queden set dels que van començar, es la llei del futbol o també la llei de vida, la sel·lecció natural. David, Joaquin, Quino, Alberto, Jordi, Vicente, Alex, duren i duren com les alcalines del osset, pero pel camí han anat caient Rafa Mechó, Nestor, Luis D, Nacho, Luis G, Eduard, Jesus, Vicent, Miguel, Carlos, Eric, Marc, Gabriel, i Lucía, com no !!!... i han anat sumant-se gent com Alejandro, Rafa, Ivan, Alejandro G, Diego....

            Cadascú te que saber on està i que es el que vol, tant referit als jugadors com als pares. La teoría, tantes vegades comentada de ….”jo sols vullc que faja esport i amics i a vore si pot aplegar al menys a jugar fins els vint anys” a voltes -moltes voltes-, la tirem per terra els pares reganyant-los i demanant-los als xiquets coses que creiem que poden aplegar a fer o nosaltres creiem que nosaltres aplegariem...”Craso error”. No puc creure que un dels meus xiquets no tinga ganes de jugar, de guanyar, de fer-ho bé, el que passa es que a vegades les coses no ixen com volem, o.. es que nosaltres no tenim dies roins?
            Ja han aplegat als catorze anys, ja passen a cadets i possiblement, quasi segur, que ja no juguen tots junts, pero el més important es el que hem aconseguit: han fet pandilla, s'estimen, s'ajuden en certs moments quan veuen a algú d'ells amb algun problemeta -com jo, personalment, he pugut comprobar al estar varios anys més prop d'ells - i sobretot, sobretot, els pares també hem fet pandilla, ens hem respectat, hem respectat als nanos, minimitzant comentaris del joc dels altres jugadors, per que no condueixen a res bò i nomes podrien crear conflictes.
            Per tot açò, puc estar content, els xiquets que van començar com un equipet, continuen jugant en el mateix equip , de l'equip inicial s'ha passat a una pandilla i  de esta a una familia....... la familia de la Quinta del 98.

jueves, 24 de mayo de 2012

Final de cicle

   Sabem per què Pep ha produït un final de cicle? Jo sí, perquè ell pot.   Sí..., perquè pot, ja que després de quatre anys entrenant més de dos-cents cinquanta dies a l'any, després d'estar veient i analitzant vídeos més de tres-cents dies l'any, després de contestar a la premsa amb moltíssima educació i callant segons quines coses, després de conviure amb dos presidents diferents, després de gaudir com un nano entrenant i veient el millor jugador del món, després de mantenir el famós entorn tranquil i calmat, i per descomptat, després d'haver aconseguit entrar al drap, només dues vegades en quatre anys, davant del maleducat Mou, pot, vol i necessita finalitzar el cicle.
   Ara podrà fer tantes i tantes coses singulars i banals que s'ha deixat pel camí, amb la seva dona, les seves filles o amb qui li vingui de gust, sense que hi hagi cap personatge absurd que pugui dir-li...¿Por què?




A mi també m'agradaria acabar un cicle i poder gaudir de coses que, segur que tinc, però que les desconec. Farà uns anys, sembla que vaig sortir de la closca i vaig voler ficar-me en tots els embolics. Comencem amb la construcció de casa, després em vaig posar a aprimar, fer més esports, com ara les curses de muntanya, ara futbol de veterans o ara el pàdel, vaig voler ajudar a la gent de la Serratella des del lloc de secretari, a l'Agrupació Amics del Clot, també com a secretari, al club de futbol del col · legi,  per ajudar a uns amics a portar el club i, perquè no dir-ho, per veure de prop les evolucions del meu fill, també vaig començar a ficar-me més de ple en la falla, fins a arribar a formar part de la junta gestora durant dos anys. I bé, això ha estat una passada, és com un Dragon Khan, una cosa molt intensa i vertiginosa, però també cansa, i arriba un dia que descobreixes el bé que t'ho passes tallant la gespa amb el teu fill, pintant la casa amb la teva dona o jugant a bàsquet amb la teva filla. I llavors penses ... "han d'haver més coses interessants en la meva vida que no he gaudit, segur".El problema és que no ho tinc tan fàcil com Pep, això només passa en els contes, que tenen un final feliç, i Pep és de conte. He anat deixant algunes coses pel camí, caldrà deixar altres, però segur que també naixeran noves il · lusions i nous reptes.

lunes, 21 de mayo de 2012

Vam començar en un espectrum

Abans d'anar a plantxar l'orella, vaig a escriure la primera entrada, que crec que es com se diu, del meu blog. En primer lloc, cal saber que ha estat el·laborat en vora 37 minuts, motiu per el qual, vos demane sigau comprensius i espereu uns dies a vore com me queda definitivament.
També tinc que apuntar, que açò de les noves tecnologies ens està fent bojos: primer van ser aquells "espectrums" crec que es deien i despres els Amstrad, començaments que vaig compartir amb el meu amic i cosí o cosí i amic, tant monta, monta tant, Juanvi; despres van venir els telèfons mòbils, també me fan recordar dos fets: el primer va ocorrer en l'any 95, quan en un viatge amb els amics, vam tenir un accident en el cotxe venint de Jaca i gracies a -en aquells moments- pijos que duien telèfon mòbil, vam poder trucar a la Companyia d'Assegurançes i vam arreglar l'entort. L'altre record va ser quan quedavem els dissabtes-també pels anys 96- en el Pla i jo veia al meu amic Javi, parlant en un telefon xicotet allí al mitg. Des de entonces a ara, ha passat de tot, fins la aplegada del senyor Zuckenberg o algo així, es diu el noi. Vam tenir que dependre e integrarnos en las "Redes Sociales", ja que els nostres fills ja habien ficat un peu i voliem saber on entraven. I ara per si no tenim prou feina i problemes, vaig a vore que es açò dels blogs -el google ho tradueix com "blog", quina ajuda-. Bé, açó es el començament de algo que no te duració fixa. Fins quan ho mantindrem? Millorarem nosaltres i la nostra culturilla? Qui lo sa!!